El Caramel (Relat guanyador primer premi Corçà 2018)

EL CARAMEL

Girona, 20 d’abril de 1938.

Acabava de caure la primera bomba. Va ser a la zona de les peixateries, a l’altre costat del pont de l’Eiffel. Enmig de l’enuig que em produí l’estrident xiulet i la consegüent explosió en impactar contra els edificis, vaig haver de contrarestar els efectes sonors del projectil tot tapant-me les oïdes i mossegant un tros de branquilló per evitar que se’m foradessin els timpans. La mare m’abraçava, amb tot l’instint protector de què era capaç, però sabia que amb això no n’hi havia prou. Si aquella bomba de més de cent quilos de pes hagués caigut mentre érem al carrer... de segur que no ens hauríem pogut salvar.

La simfonia de malestar al refugi era tal, que obligava a escoltar crits de totes les tonalitats imaginables, des d’infants fins a adults, de totes les edats i generes. La por que sentíem en aquells moments feia que ens oblidéssim fins i tot de l’àmplia orquestració de pudors que sorgien del quarto destinat a l’evacuació i emmagatzematge d’excrements. Tot plegat un batibull esperpèntic i atroç propi d’una obra de Dante, per exemple, més que no pas de la pròpia realitat que ens circumdava.

Quan per fi vam poder sortir del refugi de les Bernades, a tocar al punt on havia caigut la bomba, encara flotava a l’ambient un núvol de pols i de sorra que convertia la imminent fatalitat en una sensació de vaga imatge fantasmagòrica, pròpia d’un somni a punt de concloure. En aclarir-se un mos l’atmosfera i en aconseguir tornar les nostres oïdes a la tasca per la qual havien estat creades, no vam tardar gaire a fer-nos sensibles dels laments d’alguns que no van tenir la sort d’arribar al refugi a temps. Hi havia cossos a terra, camuflats entre la runa, del mateix color que aquesta, i una nena que espaordida cridava a la seva mare. Albirar el Pont de Pedra i sobrepassar-lo per arribar fins a casa va resultar una odissea pròpia d’herois mitològics. La meva mare i jo, agafats de la mà, vam haver de superar pedres i entrebancs i saltar per algunes de les barricades que s’havien aixecat a les voltes de la Rambla.

-Desideri, no et deixis anar –no parava de repetir-me.

Per sort, en distingir-lo, vam poder comprovar com l’edifici on vivíem encara es mantenia en peu i llavors enfilarem l’últim tram del carrerot amb els ànims més assossegats però amb els batecs del cor encara a la gola, això sí. Els meus germans eren tots dos a casa, sans i estalvis, i la respiració es va anar tornant pausada, lentament, entremig d’abraçades i carantoines. Vam haver de claudicar als sentiments que tot plegat ens va produir i acabarem plorant tots junts, agafats i sentint com les nostres llàgrimes es barrejaven per formar un líquid únic, essencial i familiar.

L’àvia ens va venir a veure tan bon punt li va ser possible. Ens va portar una mica de sopa calenta per tal de reposar els ànims i aixoplugar-nos el possible de les fortes emocions viscudes. Un cop al llit, vet-ho aquí que no em va costar massa agafar el son. La realitat bèl·lica que trastornava el país s’havia convertit en la cosa més normal del món per a mi, tot i que aquesta vegada... havien caigut bombes!

Recordo que, mentre dormia, ja sigui pels sorolls que sovint feien uns homes en passar sota el balcó de casa (la mare ens deia que eren senyors que no havien pagat el lloguer del pis i que se’ls emportaven cap al banc per poder-los-hi cobrar), vaig somniar que em duien lligat de mans rambla avall, com si nosaltres tampoc paguéssim el lloguer de la casa. Llavors cridava a la mare perquè anés al banc i els hi donés els diners a aquells homes, ja que a mi no me’ls deixarien pas treure. Entremig de totes aquestes imatges patidores, s’alçava una fada lluminosa que es duia el dit als llavis per tal que no fes soroll, i m’emplaçava cap a ella, tot deslliurant-me del caprici d’aquells desconeguts cobradors vestits de verd. Era en aquells moments que jo incidia en una altra realitat paral·lela. El cel era clar i enlluernador, i la seva blavor abastava fins a la muntanya dels Àngels. La gent es divertia, corria amunt i avall contenta i despreocupada. Les botigues eren plenes de ciutadans que es fixaven en els aparadors i hi compraven, i els carrers discorrien atestats de persones mudades que feien goig de veure-les. Pel meu costat passava una nena, la mateixa que vaig veure plorar en caure la bomba. Però semblava més gran i anava molt ben vestida, amb un vestit rosa i el cabell recollit amb un llaç del mateix color blau que lluïa el cel en aquells moments, el mateix que recordava haver-li vist posat quan plorava. Menjava un caramel amb pal (cosa que encara no existia llavors, almenys a Girona). Recordo que en veure com me la mirava se’l tragué de la boca i me’l deixà llepar una mica. Tenia un sabor dolç i àcid al mateix temps, tal vegada el sabor de la felicitat, vaig pensar. Després s’allunyà de la mà de la seva mare mentre que jo me la quedava mirant, sense que pogués fer-hi res per evitar-ho. Seria un d’aquells fantasmes que em perseguirien tota la vida, que de tant en tant em recordaria altres escenaris perduts en el temps però no en la memòria; temps d’agonia i sofriment però que, altrament, com molt bé diria en Serrat anys més tard <<han estat els meus i han estat els únics>>.

L’endemà vam aixecar-nos tots impregnats amb un estrany regust existencial. El goig que suposava seguir vius ens feia sentir en certa manera privilegiats envers els d’altres que no havien tingut tanta sort, però no sabíem si alguns dels nostres amics o familiars haurien estat igual d’afortunats, ni tampoc podíem confiar en la durada d’aquest vital “privilegi”. L’àvia va portar-nos una ràdio i vam intentar sintonitzar Ràdio Girona per assabentar-nos del mal que havien ocasionat les bombes, tot i que ja sabíem que tota la zona de les peixateries estava en runes. La Francina Boris era la locutora encarregada de difondre-ho. Més tard s’hi afegiria la Maria Tersa, que faria servir la mateixa emissora, fent-hi estada, com a refugi del periple que va suposar la seva fugida per tot Catalunya a causa dels bombardejos que semblaven voler-la perseguir des de Lleida.

A hores d’ara, madurada la consciència i fermentada en les bótes que conforma l’experiència viscuda dels anys, penso i m’ho rumio, a la gent no li manca el desig d’aixecar-se amb ganes de fer un bon àpat, sigui per esmorzar, dinar o sopar, sobretot el dissabte o el diumenge; però en aquell racó del temps i de la història, no hi havia gaire més per portar-se a la boca que un got d’aigua i un crostó de pa sec per sucar-hi; això era el més extraordinari amb què es podia començar la jornada. El dinar tampoc no era mereixedor de gaire importància, ni per la varietat ni per la quantitat, tot s’ha de dir. Si tenies la sort d’arreplegar un nap o unes fulles de bledes refregides amb vés a saber quin oli... ja era molt! En els meus somnis però, apareixien restaurants amb taules atapeïdes de tiberis destinats a algun banquet de persones importants o mereixedores de tanta exquisidesa. Pot ser que es tractés dels mateixos causants de la guerra, no t’estranyi, tot i que això hauria de succeir quan aquesta hagués acabat, naturalment, perquè no crec que en mig de tants bombardejos i de tantes anades i vingudes per portar als que no paguen fins al banc, els quedés massa temps per proveir-se de tal opulència.

Finalment, quan semblava que el màxim grau de normalitat al qual podíem aspirar s’anava recobrant, la mare finalment ens va deixar sortir a jugar al carrer una estona, però sense allunyar-nos del portal de casa, això sí. Ella havia d’aconseguir quelcom per menjar i anava a fer feines de modista en algun domicili benestant, encara que no li pagaven gaire, tot sigui dit. Tot i que ens ho havia prohibit, vaig passar a l’altre costat del Pont de Ferro, no per veure l’escenari de caos i destrucció que encara hi restava, sinó per intentar esbrinar què se n’havia fet d’aquella nena que buscava amb afany a la seva mare.

Em va commoure el moviment de la gent que hi treballava per retirar els enderrocs. Em recordava el propi de les formigues al voltant de l’entrada al niu o d’una presa massa gossa. Sortosament el refugi era a prop d’on havia caigut la bomba i la quasi totalitat dels veïns de la zona s’hi havien pogut aplegar. Aquest refugi era el més gran de Girona i podia acollir unes 750 persones, segons tenia entès. Vaig veure que l’entrada encara era assequible, així que en un moment de perill per bombardeig (les sirenes de la Grober n’avisaven) ràpidament m’hi podria acollir.

Vaig preguntar a un senyor que retirava runa si coneixia una nena amb les característiques que li vaig descriure.

-De cabells castanys, amb trenes i llaços de color blau cel?

 Em respongué negativament i va seguir despreocupadament amb la seva labor. A continuació li ho vaig preguntar a un altre... I res. Finalment es va fer l’hora de tornar a casa i ho vaig haver de deixar estar.

Jo només comptava sis anys quan va ocórrer tot això que relato. Al pare el vam deixar de veure un dia que el devien acompanyar al banc, o almenys això és el que ens va dir la mare. Vam pensar que devia estar molt lluny i que per això tardava tant a tornar.

Certament, la vida o, millor dit, les pretensions de sobreviure, resultaven dures dia rere dia; però a mi em reconfortava saber que, quan me n’anés a dormir, em marxarien la gana i la buidor d’estómac que sentia durant quasi tot el temps i que, de nou, tornaria a trobar-me en un món idealitzat i millorat i que, altre cop, sentiria l’agradable gust de fruita melosa del caramel de la noia que plorava quan va caure la bomba.

Els esdeveniments que marcaven el calendari de la meva infantesa no varen canviar gaire els següents dies, ni tampoc els que els seguiren. La guerra semblava no voler acabar-se mai, almenys per a mi, que ja considerava aquella forma de viure com la pròpia, és a dir, la que el destí m’havia reservat, o la que ens havia tocat viure a tota la meva família i a tots els fills d’aquell temps, un temps extrapolat de la resta dels temps, uns temps... que no eren temps! Però aquella era l’única forma de vida coneguda que s’establia en mi, com si resultés del tot inherent que en arribar a aquella etapa de la infància et trobessis en aquesta situació tan tràgica, tan punyent... I te n’havies de fer a la idea; no hi havia altre.

Transcorregut algun temps, lletanies repetides del mateix cant, vaig seguir indagant sobre la noia del llaç blau del dia del bombardeig. Potser volia que em deixés llepar de nou aquell caramel que somniava nit rere nit i que tant reconfortava el meu paladar, endèmic ja irremissiblement del seu sabor imaginari i alhora familiar. Devia tractar-se del caramel que tot ho cura: et treia la gana, et donava plaer gustatiu, et submergia en un món regenerat... En definitiva: la solució a totes les pandèmies hagudes i per haver.

Recordo un fet esclaridor, sintonies macabres amb què et sorprèn el destí de vegades, que va causar estralls en el meu feble caràcter evolutiu infantil. Resulta que un dia que la mare era fora i els meus germans havien anat a l’escola (jo encara no hi havia començat), vaig veure passar dos senyors que, per la manera com anaven vestits, després vaig saber que eren guàrdies civils i que acompanyaven a uns altres dos que anaven de paisà.

-Guaita! –vaig exclamar-. Aquests dos de ben segur que van al banc a treure els diners per així poder pagar el lloguer de les seves cases. I els vaig seguir, pensant que per fi esbrinaria on era el famós banc on tothom anava a treure diners i que potser acabaria trobant al meu pare, reclòs tal vegada en alguna interminable cua, a l’espera que es materialitzés la quantitat necessària per fer front al pagament dels seus deutes.

La decepció va ser total. Vam recórrer tot el carrer del Carme fins a l’alçada del cementiri fins que s’hi van perdre en el seu interior. Però jo no hi vaig entrar perquè, tan bon punt com ho varen fer ells, es van sentir uns trets tan esgarrifosos que em varen fer desistir per por del que allí m’hi podia arribar a trobar. A més, allà no hi havia cap banc, que jo salpiqués, ni cap estafeta on poder pagar el lloguer. Amb el temps i uns quants malsons a l’hora de dormir ho vaig acabar d’entendre tot.

De resultes d’aquella “expedició” no vaig tornar a fer cap més pregunta a la mare sobre a on portaven als homes que sentíem passar sota el balcó de casa nostre, ni sobre el que els hi anaven a fer. Era millor recloure’s en racó protegit de la ignorància, encara que això signifiqués haver de mutilar el coneixement dels fets reals, massa tràgics per haver de suportar-los.

El mateix any ja vaig començar a anar a l’escola, la que hi havia darrere el Sagrat Cor. Allà em vaig trobar amb altres nens, alguns que ja coneixia, com en Pasqual o el Vicentet, i d’altres que no. El Pasqual vivia a prop de casa nostra, al carrer Ballesteries. M’explicava que els seus pares havien fet un forat en una de les parets de casa seva i que quan sentien les sirenes que avisaven d’un possible atac aeri, s’hi ficaven a dins. Així restaven protegits si alguna bomba els queia damunt de la casa. Aquesta es veu que era una pràctica força habitual entre els veïns que vivien a tocar a la muralla doncs, a hores d’ara, encara es troben alguns d’aquests amagatalls en les parts gruixudes que, aprofitades, feien de paret a les vivendes.

Anant al col·legi semblava que el temps transcorria més benèvol, més a correcuita. Aprenia coses molt de pressa, com ara les matemàtiques o la geografia, i jugava amb els nens a l’hora del pati. Pensava que el fet que s’hagués bombardejat el bell mig de Girona, tal vegada hagués estat un error tàctic que no havia d’haver ocorregut mai, tal era el meu grau d’innocència, però, tanmateix, no vaig tardar gaire a adonar-me del molt equivocat que estava i de la flaquesa del meu encara tendre enteniment.

Efectivament, els dies 27, 28, 29 de gener i l’1 de febrer, justament abans d’acabar la guerra, la caiguda de bombes es va fer cruenta sobre la ciutat de Girona. Varen ocasionar importants danys, especialment a la Rutlla i al carrer del Carme. En aquest últim jo em trobava a la vora del jardí d’infància, sota el qual hi havia un refugi; però es trobava ple de gent i vaig preferir quedar-me a veure com queien les bombes, <<ja aniria en compte de saltar a alguna barricada si feia al cas>>, vaig pensar. Els xiulets que produïen mentre travessaven l’atmosfera no es varen fer esperar i de seguida vaig poder veure com les primeres a caure s’afanyaven a esfondrar els edificis, alguns d’ells de cinc plantes. Tot es va convertir en una llastimosa confusió de sorolls, plors, laments, crits... Quan es va esvair l’argamassa de polsim que colpia la visió de la realitat crua que estava vivint, s’obrí davant meu un horror que difícilment he pogut transmetre mai i que, potser, ni tan sols ho hagi volgut intentar. Hi havia un home que no es movia assegut en un banc. Semblava que ho observava tot, impassible. Es trobava en estat de xoc. Un altre romania dret recolzat en una paret, talment com si la cosa tampoc anés amb ell. Era mort. L’escenari gris d’horror i desolació ponderava pel damunt de qualsevol esperança lluminosa en què hom es volgués imaginar per refugiar-s’hi i sentir-s’hi acollit.

En concloure la guerra, escenari en blanc i negre i de grisos descolorits, les penes i les tristeses van anar deixant pas a uns altres temps més prolífics i guaridors, lluents de colors i d’esperança, del que gran part dels supervivents ens vam poder omplir i beneficiar. L’economia es va impulsar amb la indústria, la fàbrica Grober del carrer Nou, que havia estat cremada, es va refer de les seves ferides i va donar feina a centenars de persones, els “Químics”, el comerç, el turisme... Els italians que havien vingut abans en varen tenir molt la culpa. Gràcies a ells es va construir la nova Girona, més comercial, més moderna, més oberta al món. Els carrers es van anar aplegant de gent disposada a gastar-se, en un dissabte o diumenge, tot el sou de quasi tota la setmana, ja fos amb un regal per enlluernar la xicota o amb un caprici freturós d’utilitat que els pogués arribar a fer gràcia. L’abundància va començar a fluir d’allà on, feia un temps, no hi havia hagut res més que ruïna i destrucció.

Els anys batejaven els nostres somnis amb noms de cotxes i de màquines d’escriure, d’afaitar, d’escoltar música... Però van anar passant vertiginosos i, per fi, es va inventar un caramel enganxat a un pal que es va dir “chupa chups”. Després va venir la “piruleta” i així doncs no vaig perdre l’esperança de trobar aquell sabor que tantes vegades havia somniat que es desplaçava per les meves papil·les gustatives i que em convidava a desfer-me de la torturadora realitat. Vaig anar provant totes les varietats de caramels amb pal que anaven sortint al mercat: taronja, llimona, maduixa, nata, maduixa amb nata... Però mai no arribava a delitar-me amb aquell gust somniat que anhelava com qui cerca el que més li manca en aquesta vida: el record perdut de la felicitat. Amb els anys em vaig anar oblidant de tot això, assumint segurament que un sabor imaginat potser no s’arribaria a fabricar mai; així que ho vaig deixar estar, vençut, i no hi vaig tornar a pensar més.

I és ara però, arribat a aquest punt tan melindrós en què tan sols manca un final benèvol per sortir airós d’aquesta epopeia que és la vida, havent segat el temps amb tantes i tantes passades les lletres més gruixudes de la història, procurant fer-la més digerible i més suportable potser, que us preguntareu el perquè fins avui mai no m’he decidit a escriure i relatar el recull de les meves desgraciades vivències. Doncs potser les teranyines que envolten els records durant massa temps, tal vegada es decideixen per fi algun dia a alliberar-los. No ho sé. Tal vegada els efluvis nostàlgics que es destil·len en aquestes darreries ens conformen en uns éssers supeditats a la realitat anterior que ens va tocar viure i que ens emmarca, finalment, en el passat que realment ens va construir. Ara doncs, lluny d’aquella riuada que ens va desbordar i que va truncar les alegries i les il·lusions dels que estàvem allí per gaudir de la infantesa, de la joventut o de la maduresa, em decideixo a prendre els rems i remuntar el rierol que el record ha deixat marcat, per plasmar així, breument, el sentiment del qual les generacions posteriors n’han hagut de romandre ignorants. Això, o potser hi ha ajudat el fet que avui, en la sala d’aquest hospital geriàtric on em trobo, a l’espera de què la llum que il·luminava les meves passes es vagi fent més fosca, a marxes forçades, malauradament, avui doncs, m’hagi trobat amb algú que, sense haver-li demanat, m’hagi obsequiat amb un caramel amb pal del mateix gust que el que he estat somniant durant tota la vida. I per fi he reconegut quin és aquest sabor primordial, la recerca del qual tant m’angoixava i em seduïa alhora, degut a la seva conspicuïtat.

Llibertat és una d’aquestes paraules que hom fa servir molt lleugerament i sense saber ben bé a què es vol referir. Potser mariners d’un vaixell que dugués aquest nom buscarien un altre mot o objecte per materialitzar-ne el significat, perquè mai una realització cabdal els emplenaria el suficient. Només amb els anys entendrien que aquest objecte, inabastable, tan sols és factible de fer-ne ús en acabar-se la vida.

Que sigui doncs l’essència de la llibertat la que condueixi les persones i els pobles en una recerca de la grandiositat del sentiment humà, ja sigui objectivada en un propòsit, una meta, un desig... O que tan sols ho sigui en un simple caramel amb pal... Però, per Déu, que ho sigui!

La Franja Del Temps (Relat guanyador Premi Literari Sant Gregori 2016, secció local)

LA FRANJA DEL TEMPS

A la vesprada, les boirines de Sant Grau comencen a davallar, silencioses i distretes, sobre la quietud dels conreus amb prou feina il·luminats per la feixuga llum d’uns fanals intermitents i mal alineats, que ens duen cap a l’entrada d’una vall enfosquida de pensaments i esbojarrada d’història. És la vall de Llémena, aquella en la qual transita l’esperit errant dels predecessors de les llibertats i dels drets fonamentals, els quals varen inundar de sang els fets i de tinta les fulles que a partir d’aquell moment s’anirien escrivint en el llibre de la història.

A mida que t’endinses en el clamor sord d’aquests paratges, hom no pot dissuadir al desig el fet de respirar aquell mateix alè que es manté intacte a través dels anys i dels segles, i que supura pels porus de les pedres, dels arbres i, com no... de les persones.  Ens trobem immediatament subjugats per una crònica exacerbada de sentiments arrelats, de memòries indisciplinades que es rebel·len contra l’oblit, de fonts inspiradores que brollen de les deus més esperançadores que la condició humana sol utilitzar en escriure les seves memòries.

En aquest indret, proclamada metàstasi entre el gironès i la vulcaniana i passejada terra garrotxina, s’hi asseu en tron majestuós el record tàcit i primitiu d’uns ideals alliberadors que varen servir per sembrar i germinar aquests i d’altres camps, envaïts per les sements que els vents i les corrents diàfanes del pensament humà, se’n varen encarregar de propulsar.

Havia pujat fins al cim del Cap sa Creu, pel camí que va de Llorà a Sant Gregori, descrivint amb passes trèmules i forçades la trajectòria agresta que circumval·la la riera que li dóna el nom. Assegut en una pedra plana, em desposseeixo de tot el meu bagatge i m’inclino cap a una planta que sembla demanar-me que la flairi. Al mateix temps intento desfer-me d’aquest ostracisme obligat de la societat envers la natura, d’aquesta dependència materialista que a tots, en més o menys grau ens nega a nosaltres mateixos i a la nostra realitat animal i m’imbueixo en el reposat llegat de tranquil·litat en que es basa el nostre ideal de felicitat no conjuntural, es a dir: aquella que no prové de les circumstàncies que ens envolten, sinó de nosaltres mateixos. Finalment, abstret en la contemplació d’aquell estat d’ànim induït, vaig sentir com l’essència de la consciència mateixa, feia filigranes mortals per no desaparèixer i mantenir l’estat de vigília. Però no ho aconseguí.

No sé quan de temps hauria passat, que un estrèpit sobtat em va tornar al món dels vius.

-Au va, Pere Joan! Anem cap a Girona!

-Pere Joan? –em vaig preguntar a mi mateix, al temps que m’observava les vestes i m’adonava que aquestes havien canviat sorprenentment, doncs semblaven les pròpies d’un home d’un altre segle, d’una altre realitat.

-La reina ens espera –va afegir amb to cuitat i poc conciliador la veu d’aquell camperol que deuria tenir uns trenta anys.

-Que ens espera? Per què fer?

-T’has donat un cop al cap i ja no te’n recordes ni del que hem vingut a fer. Au, va! Ensella el cavall que marxem. Ja recuperaràs la memòria pel camí.

Encara no havia despertat la consciència a aquella nova realitat que m’engolia, que al mateix instant em vaig veure col·locant-me les polaines i situant-me damunt de l’equina bestiola.

-Hem d’arribar a la Força Vella abans que es faci de nit –va comentar un altre individu  sorgit de la feréstega espessor-. En Verntallat ens espera amb impaciència.

Em vaig limitar a seguir-los amb la cautela que el moment recomanava i poc a poc vam anar deixant enrere aquell camí de pedres que, per cert, estava molt canviat des del moment en que l’havia trepitjat feia una estona, abans de quedar-me adormit. Tanmateix, la frescor hivernal que m’obligava a romandre abrigat havia desaparegut, i més aviat es traslluïa un clima primaveral més propi d’altres mesades.

-En quin mes estem? –vaig esforçar-me a preguntar.

-Al maig.

-Al maig? De quin any?

-El cop que t’has donat deu haver estat molt fort! Del 1462, és clar!

Seguidament acabarem de recórrer els camins i senderis que ens apropaven al poble i allà ens vam trobar amb d’altres vailets, pagesots tots ells, vestits amb igual traça que nosaltres; tots excepte un: Francesc de Verntallat, cavaller conegut de les terres d’en Bas, d’estatura entre mitjana i alta, espatlles amples, nas gruixut i ganyota de reticència.

-Pere Joan, per fi! –va prorrompre amb un somriure sincer i generós aquell home de caràcter reservat-. Pensava que no arribaríeu mai.

-El nostre jove caporal ha perdut la memòria –es va afanyar a propagar aquell que feia una estona que m’havia despertat ventant-li una coça al fardell on hi reposava el cap.

Verntallat va redreçar les seves desdibuixades faccions cap a unes altres més íntimes i endevinades de complicitat.

-Caporal? A partir d’aquest instant l’haureu de tractar de capità. I pel que fa al que m’acabeu de comentar, a això se’n diu “ser previngut”, doncs qui res recorda, res no amaga i res no ha d’explicar. -I encara no va acabar de dir-ho que em va agafar per les espatlles i se’m va fondre en una germanor que mai no havia experimentat, al menys amb ningú del meu temps, és clar-. Ja saps el que has de fer, oi? Agafaràs aquest centenar d’homes i faràs entrada a Girona. Un cop allà, aniràs al palau del bisbe, on hi resta protegida la reina Joana amb el seu fill, l’Infant Ferran, i et posaràs al seu servei, donant suport als més de quatre-cents homes que vetllen per la seva seguretat dins la Força Vella. Nosaltres, per la nostra banda, seguirem instal·lats a fora les muralles, procurant tota classe de malifetes als assetjadors, que el diable se’ls endugui!

De seguida em vaig fer ressò del coratge d’aquell home que m’acabava d’estrènyer entre els seus braços com si fos un germà, o més encara: un fill. La seva mirada, absent a les observances dels seus soldats, s’havia tornat vulnerable, equidistant a la de qualsevol altre que no miri a la mort amb indiferència, amb l’agreujant però, que sap que el camí que segueix només el pot conduir cap a aquest destí fatal.

-O potser no! –em vaig dir a mi mateix, penedint-me de no haver estudiat prou bé la història dels remences quan tocava, i de no recordar aquest moment concret del setge de Girona per part de les forces catalanes amb la fi de fer captiva a la reina Joana Enríquez i al seu fill, el futur Ferran el Catòlic.

Ja anava a partir quan...

-Pere Joan...

Vaig dirigir la mirada cap a ell, a l’espera d’una ordre concreta, potser.

-Quan vegis la reina, digues-li... –I la frase va fer mutis a l’instant-. No res. Ja li diré jo quan venci als assetjadors. –I va girar-se de sobte, com si no volgués que es notessin les dues llàgrimes que intentaven néixer en els seus valents ulls, i el semblant se l’hi tornà de nou tan fred com abans, com l’acer que lluïa la seva espasa virtuosa.

La Força Vella era un recinte murallat dins la mateixa ciutat, un reducte fortificat en el qual la reina, tement per la seguretat del seu fill i per la seva pròpia, s’havia confiat al auxili i la protecció del centenar de remences de la muntanya de Girona i dels homes de Pere de Rocabertí, el qual comandava a més de quatre-cents.

En arribar al lloc, em vaig dirigir al palau episcopal, residència actual del bisbe Joan Margarit, el qual em va conduir fins a la presència de la reina Joana Enríquez.

-Majestat.

-Alceu-vos –em demanà amb promptitud, i de seguida s’encaminà cap a mi amb aquella soltesa i confiança que requereixen les situacions difícils en les quals poses la teva vida en mans d’algun altre-. Us dono les gràcies per socórrer-me en aquests moments tan delicats. El rei Joan II es troba batallant en les terres de ponent i no he tingut més sortida que acudir al favor del bisbe, i dels valents gironins que estan de la meva part, com he pogut corroborar sortosament.

Es tractava d’una dona encara jove, bella i envoltada de misteri, o al menys això és el que em va semblar. Amb el seu mirar desplegava un ventall d’intel·ligència allà on l’estenia, i semblava perdre’s en algun lloc interior quan la detenia en la teva afortunada persona. “Realment, no podria esser altre cosa que una reina” semblava que comentaven els pensaments involuntaris en rebre aquella tan ben esmerçada mirada

-No és estrany que així sigui, majestat. La consideració que heu tingut amb els remences ha estat el que ha produït el vostre malestar amb les tropes de Barcelona i ens correspon a nosaltres vetllar per vos, com molt bé dieu, en aquests moments “tan delicats”.

-Les forces catalanes, comandades per Hug Roger de Pallars, no trigaran a arribar per assetjar la ciutat.

-No us preocupeu, Verntallat se’n cuidarà de fer-los la vida impossible i de obrir i mantenir les vies de comunicació amb l’exterior per tal que el setge no els resulti productiu.

La reina deixà anar un breu sospir i, apartant la mirada i regalant-me un delicat somriure, em va demanar que em retirés.

-Per cert, com us dieu?

-Pere Joan Sala, per servir-vos majestat –vaig respondre, adonant-me que havia recuperat del tot la memòria perduda, o al menys la del individu que creia ser.

Potser la reina va pensar que jo era molt jove per ser lloctinent d’en Verntallat, però res en la seva conducta ho va fer creure així. Ans però, va fer gala d’una gentilesa extremada en el tracte que vam tenir, si més no, tenint en compte que es tractava de la mateixa reina de Navarra i d’Aragó.

Si bé era cert que la transigència de la monarquia envers els remences havia posat a aquella en contra de les autoritats catalanes, no ho era menys que tampoc no s’havien compromès massa amb la causa dels que ara amb tan afany els defensaven.

-Per què doncs en Verntallat no havia posat condicions a la seva, o millor dit, a la nostra participació en el conflicte?

Intentava respondre’m a aquesta pregunta que sovint se’m escapolia del pensament quant, sobtadament, la porta es va obrir i un criat em va acompanyar al que semblava que seria la meva cambra.

Al cap d’una estona arribà el bisbe, s’acostà cap on em trobava i es quedà una estona immòbil, com si esperés alguna confessió, o quelcom semblant.
-Reverendíssim Senyor –vaig dir-li-. Voldria fer-li una consulta. Creieu possible que ara mateix no estigui aquí? Que tot plegat no sigui més que un somni imaginat, un traspàs de personalitat temporal que, per alguna desconeguda raó, m’hagi suplantat en aquest cos i en aquesta època?
-Us referiu al dubte sobre la realitat que us envolta? Qui sap. Tot plegat potser no sigui més que un somni de Déu en el que s’hi veu tota la humanitat involucrada, o part d’ella només.
-Ho dieu de debò?
-Déu ens ha donat llibertat per triar els nostres moviments en aquesta vida, per tant la nostra actuació individual queda prou clara... Des del punt de vista teològic, és clar. Ara bé... Hi ha d’altres opinions.
-Voleu dir que acceptaríeu un altre punt de vista que no fos el religiós?
-Fill meu, realment crec que no tinc la necessitat existencial de contemplar altres punts de vista que els que mana la Santa Mare Església però, posats a rumiar... Tot és possible. Així que si teniu la necessitat d’explicar-me quelcom, podeu fer-ho tranquil·lament.

-Veureu excel·lència, resulta que em trobava caminant pel bosc i em vaig adormir al costat d’un arbre. Tot de sobte m’he despertat en un altre temps i dins d’una altre personalitat. Era el mateix lloc però diferent.

Sobtadament un dels criats va demanar permís per entrar a l’estància on ens trobàvem i va xiuxiuejar quelcom a l’oïda del bisbe.

-L’exèrcit enemic ja ha arribat i s’està estenent per tot el contorn de la ciutat –em va comunicar aquest últim.

-Molt bé. Actuarem tal com havíem planejat.

Sortosament disposàvem de vies de comunicació amb l’exterior que restaven ocultes a simple vista, ja fora perquè eren sota terra o perquè transitaven entre roques i matolls, permetent el pas d’un o pocs individus sense que poguessin ser descoberts. Amb aquests mitjans de comunicació ens mantindríem en contacte amb Verntallat i els seus homes, els quals se’n cuidarien d’obrir camí i forats amb els quals abastir d’aliments la ciutat durant el que pogués durar el setge. No cal dir que tot el pla defensiu estava traçat amb molta cura i que la confiança que ens imbuïa no podia ser més plena, al menys en els primers assalts que es produïssin que, per cert, no es van fer esperar massa.

Ens vam fer forts al recinte murallat del centre de la ciutat però, en canvi, a la resta del territori, la població es trobava indefensa i no van tardar a ser penjats els remences que s’hi van anar descobrint entre ells: una dotzena en la primera setmana.

Un gust a ranci em va sobrevenir a la boca i vaig haver d’escopir.

-El compte de Pallars haurà de pagar per això! –em jurava a mi mateix des de la torre de guaita en albirar en la llunyania i contemplar el perfil trist i decebedor de les execucions que s’havien anat duent a terme.

La nit queia sobre el difuminat perfil de cases, edificacions i campanars d’esglésies i convents i  un vel de fum blanquinós procedent de les rogents fogueres dels assetjants es feia ressò de la nostre tràgica situació. Vaig estar comandant la guàrdia nocturna ordenant que se’m fes sabedor de totes les novetats i incidències que s’anessin produint al llarg de tots els relleus, per nimis que poguessin semblar. Mentrestant em distreia mirant per la finestra la aparentment endormiscada ciutat.

-Capità –es va presentar el caporal al cos de guàrdia-. Hi ha uns petits punts de llum que es distingeixen en la negror de la muntanya. Sembla ser un grup d’homes que es dirigeix cap a un dels assentaments enemics.

-A quin d’ells? –vaig proposar tot seguit.

-Al de la llera del riu.

-Serà cosa d’en Verntallat, segur. Val més vigilar, no fos cas que haguéssim d’ajudar-los. Comenceu a proposar un escamot d’homes preparats per entrar en acció.

El noi es disposà a seguir les instruccions mentre jo em quedava allà, juntament amb d’altres remences, a l’aguait de la situació.

Amb l’arribada de l’alba, la claror va destapar la tragèdia dels soldats apostats en aquell lloc inhòspit a la ribera de l’Onyar. Vaig recollir la manta que m’havia endut per fer la guàrdia i em vaig retirar a la meva cambra.

Semblava estrany com m’havia adaptat a la nova vida a la qual, tot de sobte, la ridiculesa del destí m’havia lliurat.

Vaig empentar la porta rere les meves espatlles, esperant sentir un cop al tancar-se; però es va fer mut.

-Senyor bisbe! Disculpeu-me, no sabia...

El bisbe Margarit es va limitar a aixecar la ma en senyal de calma.

-No us preocupeu per mi. Preocupeu-vos millor pel vostre comandant. Això s’ha d’acabar.

-Excel·lència... No sé a què us referiu.

-Això d’entrar i sortir d’amagatotis no pot ser bo per ningú

-Us referiu a Verntallat? Ha estat aquí? Com és que no ha dit res?

-Pregunteu-li a la reina Joana.

-A la reina? Què hi té a veure ella?

I se’n va anar sense afegir res més, mentre es duia la ma a la boca en girar la seva cara rodona i bonatxona.

Vaig pensar que m’aniria bé anar a dormir, a veure si d’una vegada, quan em despertés, s’acabaria tota aquella inesperada història de remences, bisbes i d’infidelitats reials, així que, sense pensar-m’ho dos cops, em vaig estirar de ple, tot i sense desvestir-me, sobre el confortable jaç que m’havia estat reservat. En vaig fer molta via a cloure els ulls, esperant que la pèrdua de la consciència i la total desconnexió amb el temps que suposa el dormir, fossin prou suficients com per tornar-me al món al qual veritablement pertanyia.

No va resultar difícil caure en aquesta privació dels sentits, tan semblant a la mateixa mort, suposo, en el qual el temps deixa de ser percebut com a tal i només un record pla, lineal, com d’un retall momentani vist en una sola imatge, deixa constància  del que ha recreat la ment mentre “no hi eres”. És l’entrada en aquesta dimensió de la qual no ens adonem i que només pot ser un vestigi del que hi havia abans de néixer, o pitjor encara, el que trobarem després de morir i que és capaç de dur-nos a altres universos intemporals, com el que ara estava manifestant la meva pèrdua de consciència. Un cop mort tanmateix, el cervell ja no hi serà i, sense ell, les il·lusions que anomenem somnis no seran possibles; així doncs, què quedarà de nosaltres? Quines imatges percebérem llavors de la falta d’un cervell físic que ens les proporcioni? Quines vivències experimentarem a falta d’uns sentits dels quals la mort del cos físic ens ha privat?

No vaig tardar gaire a sumir tots aquests pensaments que de vegades em turmentaven, en el sac profund i confús de la son, esperant que el despertar clarifiqués amb el fruït del discerniment i, per fi, tornés a la època en la qual realment em trobava jo... o el meu cos físic.

-Au va, Pere Joan! Anem cap a Girona!

-Pere Joan? –em vaig preguntar a mi mateix, al temps que m’observava les vestes i m’adonava que aquestes havien canviat sorprenentment, doncs semblaven les pròpies d’un altre segle, d’una altre realitat.

-La reina ens espera –va afegir amb to cuitat i poc conciliador, la veu d’aquell home que deuria tenir uns trenta anys.

-Que ens espera? Per què fer?

-T’has donat un cop al cap i ja no te’n recordes ni del que hem vingut a fer. Au, va! Ensella el cavall que marxem. Ja recuperaràs la memòria pel camí.